El so enregistrat: història i evolució de les portades

Petita història de l'enregistrament del so

Figura 44: Fonògraf

El 25 de març de 1857, Leon Scott va patentar el seu fonoautògraf. Aquest va ser el primer invent per a l'enregistrament sonor, el qual va gravar el seu primer enregistrament el 9 d'abril de 1860. Més endavant, a l'any 1877, Thomas Edison va crear el seu fonògraf (Fig. 44), que es va convertir en el primer dispositiu per poder gravar -i reproduir- so.

Aparegut el fonògraf es va començar a pensar en gravar magnèticament mitjançant un filferro. No obstant això, al magnetòfon de filferro (Fig. 45) li va passar el mateix que als invents anteriors i va ser substituït pel magnetòfon. Aquest aparell es va començar a fabricar per a l'ús domèstic a principis de 1950.

Figura 45: Magnetòfon de filferro

Posteriorment (finals dels anys 1940) van arribar els discs de vinil a 33rpm (revolucions per minut) aconseguint una major duració i qualitat d'enregistrament. Durant aquesta època també es va desenvolupar el magnetòfon de bovina oberta, amb el qual es podien fer gravacions de llarga duració, cosa que es va veure reflectida en el seu èxit tant en l'ús casolà com professional, passant per estudis de gravació (adaptat) i estacions de ràdio.

Figura 46: Casset compacte

Utilitzant els seus mateixos principis, l'empresa Philips va desenvolupar el casset compacte (Fig. 46) amb un grandíssim èxit comercial degut al seu baix cost i la seva portabilitat. Durant les dècades posteriors es van inventar i comercialitzar un munt d'aparells basats en el casset, com el microcasset, el mini-casset, el VHS, el CDC o el mini DVD, entre altres.

Figura 47: Disc compacte (CD)

L'any 1979 es va inventar un dels aparells més revolucionaris, el primer disc compacte o CD (Fig. 47). Aquest va ser el primer format digital per àudio i amb el pas del temps va acabar sent el substitut tant del disc de vinil com del casset d'àudio. Tot i així, el més gran dels invents es va començar a gestar el 1986, quan els científics Brandenburg, Popp i Grill van començar a desenvolupar el format MP3.

Anys més tard, el 1995, Brandenburg va utilitzar el format per primera vegada en el seu propi ordinador, i avui en dia és el format més popular i s'utilitza en reproductors autònoms de mp3 com telèfons mòbils, entre altres. 

Evolució dels dissenys de les portades dels discs 

Els discs, com els llibres o les pel·lícules, són objectes de consum de la indústria actual i per tant disposen del seu embalatge i presentació gràfica, els quals s'han anat desenvolupant a mesura que s'ha anat incrementant la competència, l'oferta i la creativitat al llarg de la seva història.

Primer els vinils, després les cassetes i finalment els Cds. Ara tot això desapareix i ens quedem amb el format digital mp3 i la distribució de cançons via iTunes.

Els discs han aportat exemples de creativitat i bon disseny gràfic al llarg de la seva història els inicis de la qual es remunten als inicis del segle XX.

Figura 48: Disc de vinil embalat amb paper

Qualsevol producte que es fabrica en sèrie i es distribueix en comerços ha d'estar embalat i a més ha de contenir informació al seu exterior sobre el seu contingut i les seves propietats. En el cas dels discs de 78rpm, fins al 1939 únicament anaven protegits per un paper d'estrassa de color marró o grisós amb un espai al mig que permetia llegir a l'interior el nom de l'autor i de l'obra del disc (Fig. 48) 

Alex Steinweiss, que treballava com a director artístic a la Columbia Records, va pensar a incorporar una il·lustració a aquelles fundes. «Em semblava que allò no era forma d'embolicar quelcom tan maco com la música. Jo m'imaginava cartells a tot color que es relacionessin amb l'esperit de la música que portava el disc, en lloc d'aquelles bosses marrons de paper». Uns anys més tard, Steinweiss i la Columbia van comercialitzar el primer disc LP amb la seva caràtula de cartó dissenyada amb il·lustració i tipografia, que va ser ràpidament imitat per totes les companyies discogràfiques (Fig. 49). 

Figura 49: Una de les primeres portades amb imatges, del grup ABBA

El dissenyador va treballar per la companyia durant més de 25 anys, i aquest temps va crear més d'un miler de portades els elements gràfics dels quals ell mateix dibuixava a mà, tant les il·lustracions com els caràcters tipogràfics. Del seu treball amb aquests se'ns ha quedat la família tipogràfica Steinweiss Scrawl.

Petita història de l'estudi del color

El color ha estat estudiat i analitzat per científics, físics, filòsofs i artistes. Cada un d'aquests dins el seu camp i en contacte amb el fenomen del color, han anat aportant informació i conclusions enriquidores per a posteriors estudis.

El filòsof Aristòtil (384 – 322 a.C), (Fig. 43), va sentenciar que tots els colors es formen mitjançant la mescla de quatre colors. Aquests colors els va anomenar colors bàsics i eren els colors de la terra, el foc, l'aigua i el cel. A més va atorgar que la llum tenia un paper molt important sobre aquests. 

Figura 43: Rostre esculpit d'Aristòtil

Més tard, Leonardo Da Vinci (1452 – 1519 d.C) va definir el color com propi de la matèria. Va crear una escala de colors que definia com a bàsics: primer blanc com a receptor dels altres colors, després el groc per a la terra, verd per l'aigua, blau pel cel i vermell pel foc. Per últim va col·locar el negre per a l'obscuritat, el color que ens priva de tots els altres. Defensava amb la mescla d'aquests colors s'aconseguien els altres, però més tard es va adonar que el verd ja surt d'una mescla. 

Finalment, Isaac Newton (1643 – 1727 d.C) va establir un principi que encara avui és acceptat: la llum és color. Newton va descobrir que la llum del sol al passar per un prisma, es divideix en diversos colors. Això no és ni més ni menys que la descomposició de la llum en els colors de l'espectre. Aquests són el blau lilós, el blau cel, el verd, el groc, el vermell ataronjat i el vermell porpra. Aquest fenomen el podem contemplar amb molta freqüència quan la llum passa per un vindre o un plàstic o quan plou i es crea l'arc de sant Martí.

La il·lustració tradicional: tècniques

La il·lustració tradicional és la que es realitza amb les tècniques que des de l'antiguitat s'utilitzen. Generalment són molt manuals i es poden barrejar entre elles. Algunes d'aquestes són: 

• Dibuix: Delineació, figura o imatge executada en clar i obscur; agafa nom acord el material amb el que es fa. És una forma d'expressió gràfica que plasma imatges sobre un espai pla (com les tècniques següents). Una artista reconeguda avui en dia que utilitza dibuix amb llapis (i altres tècniques) per crear les seves obres és Paula Bonet. 
• Tècniques d'impressió: Els processos utilitzats per reproduir textos o imatges, com la impremta, litografia, tipografia, flexografia, gravat i serigrafia, utilitzen mecanismes senzills que consisteixen en aplicar substàncies colorants a un suport, ja sigui de paper o plàstic, per a realitzar múltiples reproduccions. 
• Tinta: Un dels mitjans tradicionals d'il·lustració que no passa de moda, la qualitat del dibuix és crucial, un treball mediocre es fa fàcilment evident, per tant necessita molta dedicació. 
• Retoladors: El retolador és un invent japonès de principis dels 60, és la conseqüència de l'evolució del pinzell. El més correcte seria dir-li ploma de feltre ja que tenen dipòsit com alguns pinzells japonesos. Actualment, els retoladors Copic són possiblement els millors o almenys els més utilitzats per il·lustrar. 
• Llapis de colors: La tècnica dels llapis de colors és coneguda com a tècnica seca, en la qual s'inclou el carbonet, les ceres, el grafit, la sanguina , les cretes, els guixos i els pastel per diferenciar-la de la tècnica humida, com la tinta, retoladors, bolígrafs, aquarel·la, pintura al tremp, acrílic i oli. Tot i això, a més dels llapis secs, també existeixen els llapis solubles a l'aigua o "aquarel·lables".

  

  Figura 41: Exemple de dibuix al pastel,

  autor desconegut

• Pastels: La tècnica de pintura al pastel consisteix en la utilització d'unes barres de colors similars als guixos escolars, però que se'n diferencien perquè els pastel són pigments en pols, barrejats amb prou goma o resina per aglutinar-los. D'aquesta manera, s'aconsegueixen colors lluminosos, intensos i ben saturats (Fig. 41).
• Aquarel·la: La tècnica de l'aquarel·la consisteix a aplicar capes semi - transparents, que s'aniran superposant per aconseguir colors més foscos. Es pinta de clar a fosc, és a dir, no es pinta el color blanc sinó que es reserva el blanc del paper. 
• Pintura acrílica: Es tracta d'una tècnica que empra els mateixos pigments usats en oli o aquarel·la però diluïts en un aglutinant acrílic conformat per una resina sintètica (feta a partir d'àcid acrílic) . El medi així resultant és soluble en aigua. El seu assecat és ràpid i l'acabat mat (almenys mig acrílic) o brillant (més mig). 
• Pintura a l'oli: La pintura a l'oli utilitza l'oli per dissoldre els colors. Ha estat la més important tècnica pictòrica des del segle XV fins als nostres dies. 
• Collage: El Collage és una tècnica pictòrica consistent en la realització d'una pintura o dibuix amb un o més objectes superposats o no, enganxats a un suport. El collage es pot compondre per complet o solament en part de fotografies, fusta, pell, diaris, revistes, objectes d'ús quotidià, etc. (Fig. 42).

Figura 42: Exemple de dibuix fet mitjançant collage

La il·lustració digital

La il·lustració digital és el treball d'il·lustració gràfica que ha sigut creat utilitzant tecnologies informàtiques. Per fer-ho, l'il·lustrador utilitza ordinadors o altres dispositius electrònics amb eines que li permeten dibuixar com ara ratolins, llapis òptics, tauletes gràfiques o pantalles tàctils, a més de programes (o software) adequats que li permeten crear una imatge que es guarda en un dispositiu digital d'emmagatzematge. No consisteix en corregir o digitalitzar una imatge sinó de crear-ne una des de zero (en tot cas agafant un esbós com a punt de partida).

Avui en dia les coses digitals s'han tornat quelcom d'allò més natural, formant part de l'art com a nou llenguatge d'expressió. La tecnologia digital ha obert noves possibilitats a l'artista adaptant-les com a punt de partida per crear les seves obres.

La il·lustració digital s'utilitza per quasi tots els aspectes de disseny gràfic. Des del disseny de web i software fins a samarretes, cartells i anuncis. Tot i això, a vegades també s'acostuma a barrejar-se amb tècniques tradicionals, sobre tot en en llibres i còmics. També trobem il·lustracions 3D, renderitzant un esbós previ, il·lustració en 2D i renderitzat en 3D.

La manipulació d'imatges també es troba dins del món de la il·lustració, ja que combinen fotografies amb il·lustració sobre tot vectorial.

Eines per a la il·lustració digital

• Tauletes gràfiques: Els ratolins no són gaire precisos pel dibuix, per tant la tauleta gràfica és una eina ideal a l'hora de crear il·lustració digital ja que permet realitzar un traç més natural, simulant el de la mà humana. A més de la facilitat del traç, la tauleta consta de sensors de pressió, cosa que permet una varietat del traç que va de fi a ampli. Amb les noves tecnologies fins i tot s'ha arribat a crear un llapis capaç de dibuixar sobre un paper qualsevol i enviar la imatge mitjançant un petit dispositiu directament al nostre ordinador per a la seva edició digital.

• Programes més utilitzats: Els principals programes que treballen amb mapes de bits són: Adobe Photoshop, Corel Photo-Paint, Macromedia xRes o Microsoft PhotoDraw, entre altes. També disposem de progranes que treballen amb vectors com CorelDRAW, Adobe Illustrator, Xara Xtreme, Adobe Fireworks o SK1. Tot i així, els programes més utilitzats entre la comunitat d'il·lustradors actualment són Paint Tool Sai, Adobe Photoshop i Clip Studio Paint. 

• Tipus de software: Existeixen dos tipus d'eines digitals: 
• Mapes de bits: El contingut s'emmagatzema digitalment en files i columnes fixes de píxels, que es poden crear en capes separades per facilitar l'aïllament i la manipulació de diferents parts de la imatge. Una imatge de mapa de bits conté informació sobre el to de cada píxel (color), l llum (brillantor) i saturació (intensitat del color). S'utilitzen en gran mesura en el retoc fotogràfic. 
• Vectors: Al contrari del mapa de bits, no treballa amb píxels, pel que solen crear línies precises, formes i patrons amb vores ben definides i son excel·lents per treballar amb construccions complexes com mapes i tipografia. 

Característiques de la il·lustració digital 

Figura 39: Il·lustració digital de Loish

Es normal treballar tant tradicionalment com en digital a l'ordinador, el que ha facilitat molt els treballs d'il·lustració i disseny gràfic. És possible poder començar un esbós a llapis o tinta i acabar-lo a l'ordinador, i viceversa (Fig. 39).
Coses que abans requerien molta més feina i més elaboració, ara són feines més simples i ràpides. Tot i així, també té alguns inconvenients: 

• AVANTATGES: 
• Copiar una imatge és molt senzill. 
• Aplicar color i filtres que alteren la imatge són feines més senzilles i ràpides, sense destruir l'original. 
• Els efectes fotogràfics o visuals s'apliquen instantàniament i de forma reversible.
• Hi ha més opció a la improvisació i experimentació.
• Sempre es poden corregir «errors» i fer proves. 
• INCONVENIENTS: 
• Sempre es necessita electricitat per il·lustrar digitalment.
• Les eines per fer-ho solen ser cares.
• Molta estona davant la pantalla cansa la vista.
• S'ha d'estar pendent de guardar el projecte per no perdre el que s'ha fet.

Abans s'havia d'invertir molt més temps en la creació d'un producte definitiu. Però avui en dia és més possible el provar altres alternatives, ja que no es perd temps en fases com pintar o tipografia. 

La il·lustració en 3D 

El 3D és una eina amb la que es pot representar la realitat, modificar-la, reinventar-la o imaginar una de nova amb tres dimensions (Fig. 40). Aquesta mal·leabilitat és la que la fa atractiva a aquesta tecnologia i als seus resultats:

• Permet explicar des d'una història fins a un fet històric.
• Permet ensenyar des de l'interior d'un pis el funcionament d'una màquina.
• Permet realitzar productes de ficció.

Altres possibilitats que permet el 3D:

• Animació
• Creació de personatges
• Animació arquitectònica
• Efectes especials
• etc

  

  Figura 40: Exemple d'il·lustració 3D

Petita història de la il·lustració

Coneixem com a pintura rupestre tots aquells dibuixos i esbossos prehistòrics existents en algunes roques i cavernes. El terme «rupestre» deriva del llatí rupestris, i aquest del rupes (roca). De manera que rupestre faria referència a qualsevol activitat humana sobre els murs de cavernes, coves, barrancs, etc. 

Les pintures rupestres van aconseguir resistir el pas dels segles i moltes d'elles encara que es poden apreciar actualment.

Figura 20: Pintura rupestre

trobada a Altamira

Els colors utilitzats en les pintures rupestres solen ser el negre, el vermell, el groc i l'ocre, tonalitats aconseguides amb carbó vegetal, minerals i diversos fluids. Aquestes pintures mostren animals com bisons, mamuts i cérvols, igual que marques de mans. Algunes d'elles tenen uns 40.000 anys d'història i les més famoses es troben a Espanya, a Altamira (Fig. 20) i a França.

La seva història es remunta molts anys enrere, sorgeix en llibres i manuscrits, on apareixen inicialment com a suplement per evidenciar i complementar la informació de textos i escrits, això ho podem veure en el llegendari Llibre dels Morts i en els Papyrus Ramessum que daten aproximadament del s.XIX a.C. 

Així mateix hi han altres senyals de l'aparició de gràfics i dibuixos en cultures tan antigues com l'egípcia, on s'han trobat gravats i dibuixos (Fig. 23)

Figura 23: Pintura egípcia d'Anubis, el rei dels morts

que ens proporcionen una valuosa informació sobre el seu desenvolupament i progrés cultural. 

Durant l'Edat Mitjana, els manuscrits il·luminats van iniciar la il·lustració de llibres impresos. Els manuscrits il·luminats són llibres escrits a mà que han sigut decorats (il·luminats) amb or, plata o colors brillants. Servien per indicar divisions dins un text, per explicar històries i per embellir i agregar elements visualment memorables als textos. Alguns exemples són el manuscrit il·luminat dels Celtes (s.IX), el Llibre dels Kells (mostra dissenys de patrons intercalats, basats en formes tipogràfiques) i Les Tres Riches Heures del Duc de Berry, que mostren autèntica mestria en pintura en miniatura, generalment sobre paper vitel·la, un tipus de paper amb una cara més suau que recorda (pel tacte) a la vitela, pell de vaca o vedella molt polida. 

La funció de la il·lustració durant l'Edat Mitjana va ser de vital importància ja que els únics que sabien llegir en aquella època pertanyien a les classes privilegiades, junt amb els escrivans. Així doncs, les imatges il·lustrades van ajudar de manera important a convertir els pagans al cristianisme. 

Durant les croades (campanyes militars de caràcter religiós, organitzades per coalicions d'estats europeus a fi d'alliberar Terra Santa (Jerusalem) dels musulmans ) va créixer l'interès per textos il·lustrats, independentment del seu contingut religiós. En l'Imperi Oriental Bizantí (també durant l'època de les croades) es va desenvolupar de manera important la creació de icones en miniatura, art posterior a la caiguda de l'imperi de Grècia.

Al segle XV, quan la impressió es realitzava amb blocs de fusta (xilografia), les primeres manifestacions de il·lustracions impreses es limitaven a la reproducció de cartes (Fig. 24) i imatges religioses.

Figura 24: Baralla de cartes fetes mitjançant la xilografia

Les planxes xilogràfiques consistien en planxes de fusta on es tallaven amb burí el text o la imatge desitjats per després impregnar-ho amb tinta i pressionar-ho contra un suport (com el paper). Les primeres vinyetes fetes acompanyant un text i gravades en fusta o coure varen aparèixer a Florència , Venècia, Lleó i Basilea entre el 1496 i el 1538. 

Figura 26: Il·lustració científica de Leonardo Da Vinci

Al llarg de l'època del Renaixement es va desenvolupar l'aplicació de la perspectiva dins els treballs artístics, revolucionant-se l'apreciació visual de l'escala; d'aquesta manera el treball d'il·lustrador tècnic es va veure enriquit. Artistes i il·lustradors de la talla de Leonardo da Vinci (Fig. 26), Alberto Durero i Rembrandt, van imposar un alt grau de meticulositat i claredat de detalls en els seus dibuixos tècnics.

La Revolució Industrial del segle XVIII, el desenvolupament i la demanda d'il·lustracions tècniques cada vegada més complexes va créixer considerablement. A Alemanya, Països Baixos, França i Itàlia, els impressors van buscar la mecanització de la producció de llibres com a resultat de la creixent disponibilitat de paper i la gran demanda de llibres. Així doncs el 1796 Aloys Senefelder va crear la litografia, que consistia en la impressió a partir d'una superfície en relleu o en forat, que s'entintava i que després es pressionava sobre el paper.

Figura 29: Primeres il·lustracions

dins un llibre destinat a educació

El 1858 Jan Amos Comenius, considerat el pare de la pedagogia moderna, va ser el primer que va intentar renovar els llibres de text en base a les il·lustracions, va publicar el seu llibre «Orbis Pictus», el qual va causar un enrenou entre els educadors de la seva època, ja que es tractava d'un llibre les imatges del qual transmetien tants coneixements com els textos (Fig. 29). «El nen tindrà la seva primera trobada amb una fantasia estructurada, reflectida en la seva pròpia imaginació i animada pels seus propis sentiments. Es allà on, a través de la mediació d'un lector adult, descobrirà la relació entre el llenguatge visual i el llenguatge verbal. Llavors, quan estigui sol i repassi les pàgines del llibre una i altra vegada, les il·lustracions li faran recordar les paraules del text». 

Figura 30: Il·lustracions de

Gustave Doré per a Charles Perrault

A França, Gustave Doré (1832 – 1883) va il·lustrar els contes de Charles Perrault i Arthur Rackhan (Fig. 30), a part d'il·lustrar també «Alicia al país de les meravelles» de Lewis Carroll i el famós «Peter Pan» de Sir James Barrie. Va saber crear una atmosfera poètica als seus treballs, que van des dels seus dibuixos dels contes de H-C. Andersen fins als del món cavalleresc del Rei Artur. Llibres infantils i juvenils que avui són considerats veritables obres d'art.

A principis del segle XX, els contes populars, que van ser adaptats pels nens, contenien il·lustracions en blanc i negre. Alguns dels més cèlebres autors d'aquestes il·lustracions van ser Ludwig Richter, Lorenz Frolich i els contes populars dels germans Grimm (Fig. 33).

Figura 33: Il·lustració dels germans Grimm

La litografia va tornar a agafar importància i va predominar en el popular art del cartell, permetent la seva reproducció a color i amb grans dimensions. El francès Jules Cheret (1836- 1932) va ser probablement el veritable promotor del cartell publicitari, va pertànyer al moviment que Robert Koch anomenaria «Poster Movement», quan va crear un estil propi, amb figures de dones alegres lluint grans escots.

Figura 36: Cartell fet per Lautrec

Un dels artistes més carismàtics i fortament expressius d'aquest període va ser el Comte Henri Marie-Raimond de Toulouse Lautrec, conegut com Henri de Toulouse Lautrec (1864 – 1901), qui va crear l'art i la tècnica del cartell modern (Fig. 36).

Lautrec buscava convidar a l'espectador a participar en l'experiència de la forma i el color, raó per la qual el seu treball era de gran èxit. La seva curiosa aparença (patia de picnodisostosi, una malaltia que afecta al desenvolupament dels ossos) va ser una de les raons per les quals es va sentir relegat de fer una vida social normal i pel que va enfocar la seva vida al hedonisme i sota el món del plaer i el vici.

Figura 37:Cartell d'Alphonse

Mucha per l'obra “Gismonda”

Un dels artistes més populars i reconeguts del modernisme va ser Alphons Mucha (1860 – 1939) el qual el desembre de 1894 va rebre un encàrrec de part de l'actriu Sara Bernhard com a anunci per la comèdia «Gismonda» de Sardou (Fig. 37). L'exòtica ornamentació bizantina i el subtil ús del color li donarien èxit immediat fins a l'extrem de que a partir d'aquell moment només es va dedicar a la realització de cartells que anunciaven des de obres de teatre fins a marques de paper per a cigarrets i xocolata, però sempre amb el toc inconfusible d'imaginació i bellesa característiques de la obra d'aquest important artista txec.

Més tard van aparèixer les primeres fotografies en alguns llibres impresos, incrementant les possibilitats del realisme total de la il·lustració. Es van anar ampliant les tècniques fotogràfiques així com les possibilitats de la reproducció d'il·lustracions. La impressió de semitons és un altre procés que va facilitar la multiplicació d'obres a tot color mitjançant la superposició de trams de diferents tintes, simulant imatges amb tons continus fent ús de punts, variant tant la mida com l'espai entre ells.

En busca de noves formes i imatges, les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial també van observar un considerable canvi encara més remarcat al desenvolupament conceptual del disseny gràfic. Els artistes d'aquell període es van inspirar en diferents moviments artístics com per exemple el cubisme, el fauvisme i posteriorment el Pop Art.

A partir del 1920 es va verificar una evolució important dins el món del cartell. En el moment en que aquest es va convertir en el mitjà més important per la difusió i venta d'un producte, es van buscar noves modalitats i tècniques per a que cada modificació es diferenciés d'entre les altres. S'utilitzava de manera diversa la tipografia, es desenvolupava la utilització de la fotografia i la il·lustració comercial adquiria un caràcter menys figuratiu i més estètic.

La creació d'imatges va arribar a ser significativa a Polònia, Estats Units, Alemanya i Cuba. També va aflorar el treball individual en tot el món, la busca del qual d'imatges efectives i rellevants durant l'època posterior a la Segona Guerra Mundial el va portar cap a un desenvolupament d'imatges més conceptual. Dins la societat comunista de Polònia, establerta després de la guerra, sorgeix l'Escola Polonesa del Cartell. 

Els dissenyadors gràfics s'uneixen amb els productors de pel·lícules, escriptors i artistes de Belles Arts. Les obres d'artistes com Tadeusz Trevkovsky i Heri Tomaszewsky expressaven les tràgiques aspiracions i els records que estaven íntimament lligats a l'ànima i sentiments nacionals de Polònia durant la Postguerra. El cartell ha arribat a ser un orgull nacional a Polònia i el seu paper en la vida cultural ha sigut de singular importància. Al 1964 s'inicia a Varsòvia la primera Biennal del Cartell Internacional i a Wilanow s'estableix el primer museu a nivell mundial dedicat únicament al cartell artístic. Els dissenys de cartells polonesos han aconseguit quelcom estrany dins la història de les Arts Visuals. A un grup d'artistes individuals se'ls ha donat la llibertat d'expressar les seves actituds personals, investigacions gràfiques, i fins a les seves fantasies particulars. Durant la dècada dels 50 el cartell polonès va començar a reconèixer-se en tot el món (Fig. 38).

Figura 38: Cartells polonesos

Seguint els passos de «The Yellow Kid»(1895) i de «The Katzenjammer Kids» (1897), considerats els còmics més antics, l'any 1934 arriba -per quedar-se- DC Comics, una editorial nord-americana dedicada a la realització i venda de còmics fundada per Malcom Wheeler-Nicholson. Entre alguns dels seus personatges més emblemàtics trobem en Superman, en Batman, en Flash i l'Aquaman. Uns anys més tard, el 1939, es funda Marvel Comics i amb aquesta altra editorial de còmics neixen els Quatre Fantàstics, l'Increïble Hulk i els X-Men, entre altres. Avui en dia aquestes dues editorials segueixen fent còmics i són de les empreses més poderoses del món.

La il·lustració

Es denomina il·lustració al dibuix o imatge que adorna o documenta el text d'un llibre. Les il·lustracions són imatges associades a paraules, això vol dir que podem produir imatges que transmetin un missatge (pintures rupestres, mosaics religiosos...). Els manuscrits medievals van ser els primers en tenir aquest tipus d'imatge.
Actualment trobem quatre tipus d'il·lustració: 

• Il·lustració científica: S'utilitza la imatge per aclarir el que s'explica al text de manera realista. Un exemple són les il·lustracions d'anatomia o enginyeria (Fig. 19). 
• Il·lustració literària: Utilitzada als llibres per acompanyar el text. Va ser precursora de moviments com la caricatura o la historieta. 
• Il·lustració publicitària: S'utilitza en la creació de cartells, envasos, anuncis... Ofereix a l'espectador una visualització ràpida de la informació a explicar. 
• Il·lustració editorial: Utilitzada en diaris, revistes, pàgines web...

Figura 19: el cos humà de Leonardo da Vinci

Bibliografia

EVA HELLER. Color psicológico [en línia]

« http://www.psicologiadelcolor.es/colores-psicologicos/ » [Consulta: 04/05/16]

DIVERSOS AUTORS. Teoria del color [en línia]

« https://ca.wikipedia.org/wiki/Teoria_del_color » [Consulta: 27/05/16]

EVA HELLER. Johann wolfgang von goethe y la teoria del color [en línia]

« http://www.psicologiadelcolor.es/johann-wolfgang-von-goethe-y-la-teoria-del-color/ » [Consulta: 30/06/16]

WILMAR MONTERO. Historia de la ilustración [en línia]

« https://prezi.com/5uo0jkg2o_5q/historia-de-la-ilustracion/ »[Consulta: 10/07/16]

AUTOR DESCONEGUT. Historia del color [en línia]

« http://s3.accesoperu.com/wp6/includes/htmlarea/mezclador/ayuda/h.htm » [Consulta: 13/07/16]

BLENDER GURU. Understanding Color (en anglès) [en línia]

« https://www.youtube.com/watch?v=Qj1FK8n7WgY » [Consulta: 05/08/16]

BLENDER GURU. Understanding Composition (en anglès) [en línia]

« https://www.youtube.com/watch?v=O8i7OKbWmRM » [Consulta: 05/08/16]

RODRIGO L. ALONSO. Diseño de portadas de discos: Los orígenes [en línia]

« http://www.graficaconstructiva.com/2012/10/portadas-de-discos-el-arte-de.html » [Consulta: 08/08/16]/

MARC FERRER. Biografia [en línia]/

« http://www.marcferrer.cat/catala » [Consulta: 08/07/16]

Conclusions del Treball de Recerca

Són múltiples els estudis que s'han fet en molts àmbits diferents que demostren la influència del color en la psicologia humana. No solament des del punt de vista de la psicologia mèdica, sinó que també la publicitat, medi ambient i altres àmbits apliquen aquests estudis a la realitat quotidiana. Exemples d'aquesta aplicació poden ser els colors usats ens els embalatges dels productes per fer.-los més atraients, els de les parets de les presons que fan abaixar el grau de conflictivitat o els de les pintures exteriors de les fàbriques perquè s'integrin eficientment en l'entorn natural que els envolta.

Aquest treball ha servit per comprovar de nou aquesta influència del color sobre la ment humana creant, sobre la música del disc, aquests dibuixos amb els colors adequats a allò que pretenien transmetre tant el compositor com la il·lustradora. Malgrat els estudis exposats anteriorment, no deixa de ser una sorpresa poder aplicar personalment aquestes idees posant-les a la pràctica i comprovar-ne els resultats. 

Així mateix també és una satisfacció haver pogut realitzar un segon objectiu que anava apareixent a mesura que anava evolucionant el treball. Aquest segon objectiu, conseqüència del primer, ha estat el de poder editar un “disc dibuixat” que es presenta amb aquest treball i que ja es troba publicat així com la creació del blog <3coffeesilapsicologiadelcolor.blogspot.com> on es pot aprofundir també en tots els aspectes concrets d'aquest treball.

A partir d'aquí, fruit de la col·laboració amb Marc Ferrer Trio, s'obre la porta a un nou objectiu: el de fer un “llibre musical”, és a dir, partint d'un llibre de dibuixos poder fer la música que l'acompanyi i el completi.

Miriam's song

Títol de la cançó	Miriam's Song
Comentaris del compositor	Cançó dedicada a la dona de Marc Ferrer, el compositor.
Teoria del color de Goethe	S'han utilitzat els colors passió (#F25850), romanticisme (#DA889E), femení (#F3AFBC), dolç i delicat (#EDAA90) i de fons blau brillant
Saturació del color	Els colors del dibuix són de saturació baixa excepte el focus blau que fa així de la dona l'element focal.
Valor del color	S'han utilitzat colors amb valor alt per transmetre dinamisme. Els colors de valor més elevat són els que es troben a la dona i al focus blau.
Harmonia del color	La paleta de colors utilitzada consta d'una harmonia de color anàloga, per transmetre sensació de pau i comoditat.
Composició	El dibuix segueix el tipus d'estructura de la regla dels terços, sent l'home i la dona l'element focal, seguits de la banda de música del fons.
Percepció	La llum blava amb saturació alta crea un element focal principal: la dona. A més, el contrast entre la llum sobre els seus cabells negres fa que desviem l'atenció cap a ella. Seguit d'això ens criden l'atenció les sabates, també amb molta saturació i de color rosa vermellós.